La carxofera o l’escarxofera és una planta conreada de la qual s'aprofiten els capítols florals (abans d'obrir-se) que són la carxofa.

És una planta amb una resistència lleugera a les gelades (gelades de dos graus sota zero deixen els capses de color violeta) i necessita molta aigua i molt d’adob.
Les carxofes es mengen quasi sempre cuites. Tot i que la manera més senzilla de cuinar-les és al forn, també es poden fer fregides, arrebossades, en truita o estofades.

No obstant això, este últim inunda els mercats de tot el món i es consolida com a primer bivalve en la classificació dels més menjats.

És la conserva ideal, perquè és molt duradora i, quan s’asseca, milloren les seues qualitats en relació amb el pes. Perquè la llet qualle es fa servir una combinació de quall (o algun substitut) i d’acidificació. Els bacteris s'encarreguen d'acidificar la llet i juguen així un paper important per a definir la textura i el gust de la majoria dels formatges.

Després, es pasta este conglomerat i tradicionalment s’hi dóna forma final de pastilla rectangular o de coca. Els nuclis principals de producció se situen sobretot a les províncies d'Alacant i de València, tot i que també es fa torró a alguns pobles de la província de Castelló.

Per això, no ens hem d’estranyar dels preus a què arriben les gambes i els llagostins de Dénia o Vinaròs. L'escassetat d'exemplars, la subtilesa del seu gust i la possibilitat de ser consumits així que són capturats justifiquen el preu. 

Dins del mercat de les fruites seques, l'ametla ocupa sens dubte el primer lloc tant en l’àmbit internacional com en el nacional.

En els últims anys, s'han multiplicat els ametlers per mitjà d'empelts i d'híbrids seleccionats, de manera que s’han aconseguit millores importants en el rendiment de les collites i també s’han rebutjat les varietats amb pitjors característiques de producció i de qualitat del fruit.

menjar-les després del Nadal. Gràcies a un color negre inimitable i al seu gust delicat i preat, també s’anomenen "diamants negres" o "creïlles màgiques”.

És molt difícil criar-les en captivitat. De fet, tots els intents han fracassat i, per això, tenen una cotització molt especial i elevada.
A més, són molt delicades i substitueixen els típics de la canícula, xones i avellanencs, i d'horta, que es consumeixen de manera molt més quantitativa que qualitativa.

El conreu d'estos arbres es va introduir al territori valencià actual durant la dominació musulmana i hi ha referències en el segle XIV sobre l'existència d’estos arbres a la ciutat de València.
Les zones on es conreen els cítrics a la Comunitat Valenciana són molt extenses. Es componen de la façana litoral des del nord fins al sud del territori valencià i s’introdueixen a l'interior a través de les valls fluvials.

La secreció mucosa que cobreix la pell de les anguiles les fa molt esvaroses, els dóna la seua característica més coneguda i també les protegeix, ja que té escates microscòpiques. Normalment els mascles viuen huit anys i les femelles, 12.

quantitat de sucre que té, aproximadament un 70 per cent.
No és una fruita dessecada, malgrat la consistència i l'aspecte, però comparteix una similitud nutritiva amb les fruites dessecades. Té de 4 a 8 centímetres de longitud i es torna de color groc daurat quan està madur.

A partir d'esta combinació bàsica, s'elaboren les diferents classes de xocolate, que varien per la diferent proporció entre estos elements i per la barreja o no amb altres productes com ara llet i fruites seques.

Fins i tot sense conéixer-ne la composició química i les propietats nutricionals, la saviesa popular sempre ha atribuït virtuts saludables a esta fruita. Fa milers d'anys que se’n recol·lecten.  

flors, als quals afegeixen substàncies pròpies de l’organisme (enzims), que es transformen en mel en sacs especials situats a l’esòfag. A continuació, s'emmagatzema i madura en bresques dins dels ruscos.

herbàcies, enfiladores o rèptils, que produeixen fruits grans i protegits per una corfa ferma. Algunes fruites com ara el meló d'Alger i el meló, juntament amb hortalisses tan comunes com el cogombre o la carabasseta, pertanyen també a esta família.

Es va introduir a Europa des de Mèxic. En l'actualitat, la tomaca és un dels aliments més populars a Europa, en part per la seua versatilitat i facilitat per a combinar-la amb una gran varietat d'aliments i d'herbes aromàtiques.

Aprofita molt bé les pluges de tardor típiques del clima mediterrani. En regadiu es planten en marcs més amples que els altres fruiters, perquè té una capçada molt ampla.